Elagàbal, emperador romà (Heliogàbal)

Potser el personatge més amagat de la història !

La seva cara un poema ! Va governar molt poquet i les va fer de ben grosses. Però per Catalunya va ser un benefactor: va restaurar l'anfiteatre romà de Tarraco. Ja cap al final de la vida útil de l'amfiteatre, l'any 221, l'Emperador Elagàbal va fer una remodelació de l'edifici. 

Elagàbal , successor  de  l’emperador  Caracal·la , després  del  breu  regnat  de  Macri,  fou  un príncep d’origen sirià adorador del deu Sol, que introduí el culte a aquest déu a Roma amb gran pompa. Regnà  només  quatre  anys  (218-222 dC) i morí assassinat, deixant  en  els  historiadors  romans  només  el  record  d’una successió d’escàndols palatins, immorals i religiosos.

La reconstrucció de l’amfiteatre pot datar-se amb gran  precisió  per  l’esment  que  es  fa  de  la  quarta  potestat  tribunícia  i  la  seva  designació  per  al  quart consolat,  corresponent  a  l’any  221  dC. 

Com  Elagàbal  mai  va  estar  a  les  províncies  occidentals,  la restauració de l’amfiteatre de Tarraco ha de ser considerada una mesura de propaganda política, mitjançant un acte de mecenatge dirigit a les elits provincials. Però al mateix temps resulta també evident la falta de dinamisme  públic  d’aquesta  elit  provincial  en  els  inicis  del  segle  III  dC.  incapaç  d’assumir  les restauracions dels grans edificis públics. Com a mesura de propaganda política calia posar-hi una inscripció, on enlairava la seva grandiositat com a restaurador de l'estadi.

Aquesta inscripció en pedra és la més llarga que es conserva en la Península ibèrica (143 metres). Cal dir que en ella hi havien parts esborrades a causa de l'anomenada damnatio memoriae (intent d'esborrar part de la història, ja s’ha dit quin tipus de governant va ser Elagàbal ), però s’han pogut reconstruir.

IMPERATOR CAESAR DIVI MAGNI ANTONINI FILIUS DIVI SEVERI NEPOS

MARCUS AURELIUS ANTONINUS PIUS FELIX AUGUSTUS PONTIFEX MAXIMUS

SACERDOS AMPLISSIMUS – DEI INVICTI SOLIS ELAGABALI TRIBUNICIA

POTESTATE IIII CONSUL III DESIGNAUTS IIII PATER PATRIAE PROCONSUL

AMPHITEATHRUM CUM PORTIS PULPITO GRADIBUS PODIO ARENA RESTITUIT

La traducció diu el següent:

L’ EMPERADOR CÈSAR, FILL DEL DIVÍ I MAGNE ANTONÍ (CARACAL·LA) , NET DEL DIVÍ (SEPTIMI) SEVER MARC AURELI ANTONÍ, PIUS, FELIÇ, AUGUST SUMME SACERDOT,  GRANDÍSSIM  SACERDOT  DEL  DEU  INVICTE  SOL, HELIOGABAL, EN LA SEVA QUARTA POTESTAT TRIBUNÍCIA, I DESPRÉS DEL SEU TERCER CONSOLAT I HAVENT ESTAT DESIGNAT CÒNSOL PER QUARTA VEGADA , PARE DE LA PÀTRIA, PROCÒNSOL, HA RESTAURAT, LES PORTES, LA TRIBUNA D’AUTORITATS, LA GRADERIA, EL PODI I L’ARENA.

The Roses of Heliogabalus famosa pintura romàntica de 1888 obra de l'holandès Lawrence Alma-Tadema. A hores d'ara es troba en mans privades, i es basa en un episodi, probablement inventat de la vida d'Elagàbal, emperador romà de la dinastia Severa, (204-222), basat en la Història Augusta. Elagàbal és retratat en intentar asfixiar els seus convidats amb pètals de roses deixats anar des dels panells del fals sostre.

En les seves notes a la Història Augusta, Thayer observa que Neró també ho va fer (Suetoni, Neró, XXXI), i un sostre similar a la casa de Trimalció es descriu a El Satiricó de Petroni. 

El llenç fa 214x132 cm, unes mides que s'aproximen al nombre auri: 1.618:1.

Mentre va regnar, va deixar clar el seu poc respecte per la tradició religiosa de Roma i els tabús sexuals de l'època. El seu nom és una forma llatinitzada de la deïtat semítica El-Gabal, manifestació del déu semític El. Va substituir Júpiter, cap del panteó romà, per un nou déu anomenat "Deus Sol Invictus", que en llatí vol dir "El Déu sol invicte". Elagàbal va forçar els magistrats romans a participar en el culte del Sol Invictus, que ell mateix dirigia.

Va prendre una verge vestal d'esposa (les vestals havien de ser verges, de pare i mare reconeguts i lliures que mai havien estat esclaus i que tinguessin una ocupació honorable i residència a Itàlia, i de gran bellesa. entre 6 i 10 anys, i havia de gaudir de tots els sentits. Un dels seus majors responsabilitats era mantenir encès el foc sagrat dels seus temples. Estaven tocades amb un vel al cap i portaven una làmpada encesa entre les mans)

També deia obertament que el seu interès en els homes era quelcom més que un passatemps ocasional, com havia estat el cas d'emperadors anteriors. Així doncs, Elagàbal es va guanyar la mala reputació de ser excèntric, decadent i fanàtic, i enemic de l'ordre religiós i social tradicionals. L'activa propaganda que aquestes orientacions van propiciar va perviure en el temps i com a conseqüència es va convertir en un dels emperadors romans folls més diabolitzats pels primers historiadors del cristianisme i, per contra, més endavant, esdevingué un heroi del moviment decadentista de finals del segle XIX.

L'orientació sexual d'Elagàbal i la seva identitat de gènere han estat objecte de molta especulació i debat. L'emperador es va casar amb cinc dones (de les quals es va divorciar més tard), tres de les quals ens són conegudes. La primera va ser Júlia Cornelia Paula; la segona la verge vestal Júlia Aquilia Severa, el qual va ser un gran escàndol donat que la llei romana dictaminava que les vestals havien de romandre verges, i aquelles que haguessin mantingut relacions sexuals havien de ser colgades vives sota terra. En menys d'un any la va abandonar i es va casar amb Ànnia Fàustia, descendent de Marc Aureli, i vídua d'un home que ell havia manat executar feia poc. A finals d'any havia tornat amb Severa, però segons el seu contemporani, l'historiador Cassi Dió, la seva relació més estable havia estat amb el portador del seu carro, un esclau ros de Cària anomenat Hièrocles, al qual anomenava el seu marit. 

Dio també escrigué que Elagàbal tenia el costum de "restar dempeus al costat de la porta de la seva habitació del palau, tal com fan les prostitutes, i fer ballar la cortina, que penjava d'anelles daurades, mentre seduïa amb una veu suau i suggestiva a aquells que passaven per davant". Herodià també parla de la seva costum de realçar la seva bellesa natural amb ingents quantitats de maquillatge. Alguns escriptors moderns han especulat que Elagàbal probablement posseïa una identitat transsexual. S'ha dit d'ell que li agradava que l'anomenessin l'"amant, l'esposa, la reina d'Hièrocles", i que va prometre la meitat de l'imperi Romà a aquell metge que fos capaç de donar-li genitals femenins.

Degut a aquestes històries que se'n contaven, Elagàbal va esdevenir una mena d'heroi per al moviment decadentista de finals del segle XIX i tombant del segle XX. Així doncs, apareix en moltes pintures i poemes com l'epítom de l'esteta amoral. La seva vida i caracterització ha inspirat moltes obres de renom, incloent-hi:

• Una cançó a l'òpera Els pirates de Penzance de Gilbert and Sullivan, en la qual un personatge presumeix de ser capaç de "citar en dístics elegíacs tots els crims d'Heliogàbal".
• Una col·lecció de poemes de l'alemany Stefan George, que va titular Algabal (1892-1919)
• La pintura Heliogàbal, gran sacerdot del sol del decadentista anglès Simeon Solomon.
• La novel·la L'agonia, de 1889, de l'autor francès Jean Lombard.
• La novel·la El déu del Sol, de 1904, de l'escriptor anglès Arthur Westcott.
• La novel·la La muntanya de llum, de 1905, de l'escriptor neerlandès Louis Couperus.
• La pel·lícula muda Héliogabale (1909), del director francès André Calmettes.
• Una biografia, The amazing emperor Heliogabalus (1911), de l'escriptor John Stuart Hay.
• El curt mut Héliogabale, ou l'orgie romaine (1911) del director francès Louis Feuillade.

• L'assaig Heliogàbal o l'anarquista coronat (1934) del surrealista francès Antonin Artaud.
• La novel·la Family Favourites de 1960, de l'anglo-argentí Alfred Duggan.
• La novel·la Fill del sol, (1966) de Lance Horner i Kyle Onstott.
• Una peça orquestral: Heliogabalus Imperator de 1972, de Hans Werner Henze.
• És mencionat a la novel·la Esmorzar de campions del nord-americà Kurt Vonnegut (1973).
• Se'n fa menció a la novel·la Guds ord fra landet de Peter Laugesen (1974)
• L'àlbum Eliogabalus (1990) del grup Devil Doll
• El còmic Being an account of the life and death of the Emperor Heliogabalus de Neil Gaiman
• El nom del grup experimental francès Héliogabale.
• Una cançó del músic Momus en el seu àlbum Folktronic de 2001.
• La novel·la Super-Eliogabalo de l'escriptor italià Alberto Arbasino (de 1969)

Eliogàbal El Gran Golafre: "Comer como un Heliogàbalo"

Eligàbal va regnar des de l'any 218 al 222. Els seus avantpassats eren sacerdots hereditaris del déu El-Gabal (Elagábalo, una deïtat eròtica dels fenicis), amb santuari a Emesa (avui Homs) a Síria. Del nom de la pedra sagrada d'aquest santuari deriva el nom que aquest emperador va adoptar.

De nen, honrava ja a aquest déu i a d'altres déus fàl·lics, interpretant ritus amb contingut homosexual. També de manera precoç, va atormentar animals i fou ardent amant passiu pederasta.

Segons els historiadors, Eligàbal era notablement bell i quan apareixia amb el seu llustrós i llarg cabell, abillat amb rics vestits femenins, fins i tot els homes se sentien subjugats pel seu aspecte.

Segons narra Elio Lampridio a Història Augusta, "representava a la cort la llegenda de Paris, fent ell mateix el paper de Venus, de tal manera que, inesperadament, deixava caure els seus vestits fins als peus i es posava nu, de genolls, amb una mà al pit i una altra en els genitals, tirant cap enrere les seves natges i presentándoselas al seu amant. depilava tot el seu cos i configurava més la seva cara amb la mateixa figura que a Venus, ja que es considerava capaç de satisfer la passió de moltíssimes persones. "

Una de les seves diversions predilectes era convidar a sopar als set homes més grossos de Roma. Se'ls s'asseia en coixins plens d'aire que eren punxats d'improvís per uns esclaus, derrocant a terra als obesos comensals. A altres convidats se'ls servia menjar artificial elaborada amb vidre, marbre i ivori. L'etiqueta exigia que la mengessin.

Quan servia autèntic menjar, els convidats havien d'estar preparats per trobar aranyes a la gelatina o excrement de lleó en la rebosteria. Qui menjava massa i es quedava adormit podia despertar en una habitació plena de lleons, lleopards i óssos. Si sobrevivia a la impressió aviat va descobrir que els animals estaven domesticats.

Eligàbal era molt aficionat als animals, i amb freqüència la seva carrossa era tirada per gossos, cérvols, lleons o tigres. Però existien les mateixes probabilitats de veure-ho arribar a una cerimònia oficial en una carreta tirada per dones nues.

Va celebrar ritus obscens en honor del seu déu davant el Senat Romà, matant animals i nois (els nens eren triats entre els més nobles i bells, cuidant que els seus pares visquessin, per tal de que la mort els resultés més dolorosa). Se'ls tallava el penis per presentar-lo a Elagábal, i després llançar-los a una pira.

Va posar un esforç especial en que li busquessin als "onobelos" (homes amb penis d'ase), pels llocs més amagats de tota la ciutat i entre els mariners.

Com altres emperadors romans anteriors, algunes nits vagava pels carrers de la ciutat disfressat de dona, oferint el seu cos als desconeguts. A vegades, visitava els bordells, revelava la seva identitat, expulsava les prostitutes, i s'acontentava als clients.

Per a les ocasions en què no podia sortir, va establir un bordell especial al palau on, abillat com a dona, era al llindar i sol·licitava intercanvi sexual amb els que passaven pel corredor.

Al final es va enamorar d'un esclau de colossal alçada anomenat Hieracles. Llavors, va ordenar un casament, en què ell seria la dona que s'uniria a l'esclau. Tot seguit, va tenir lloc una impressionant escena de desfloración i lluna de mel.

Eligàbal va acabar per estar tiranitzat per aquest ardent gegant, sent-li fidel, d'acord amb el seu estat, i efectuant els deures domèstics així com els eròtics d'una bona esposa. Però va ser la seva grotesca passió per Hieracles que va segellar el seu destí.

Al 222 va oferir una fortuna al metge que pogués operar els seus genitals per convertir per complet en dona, amb la intenció de nomenar emperador a Hieracles, convertint-se així en emperadriu.

Aquesta va ser la gota que va fer vessar el got. La seva pròpia guàrdia pretoriana el va assassinar obeint ordres de la seva àvia. Ofegat en excrements en una latrina, el seu cos va ser arrossegat pels carrers de Roma i llançat al Tíber amb un pes lligat al coll perquè no tingués sepultura. L'excèntric emperador acabava de complir disset anys d'edat.

Eliogàbal, recordin que ha passat a la història com golafre: menjar com un Eliogàbal.

"La realitat és allò que, quan deixes de creure-hi, no desapareix". Philip K. Dick