Sempre m'ha fascinat el paisatge de Riera. Abans que desaparéixi totalment li vull dedicar un espai al bloc. Parlo de la riera urbana, és clar. Jo vaig néixer al costat de la Riera Matamoros de Badalona i el pitjor càstig que em podia posar ma mare era: "avui no surts a jugar a la riera". Allò era el paradís dels nens i de les nenes. Amb terra sorrenc, no pasaven cotxes, brut, desorganitzat, salvatge, fins i tot podies fer un guà i jugar a caniques. Un indret ideal on encendre la foguera de Sant Joan, la nit més màgica de l'univers. Malhauradament les rieres han desaparegut urbanitzades sota pàrkings, asfalt i d'altres propostes futuristes com parcs moderns (quan ja ho eren sense fer-hi res!). Alguns pobles encara conserven màgnífics trams com El Masnou, d'una amplada imponent. O com el Tordera que sembla més riera que riu. Però Badalona ha perdut les seves quatre rieres: Canyadó, Sant Joan, Matamoros i la de Canyet. Tot i això a Pomar o a Canyet encara poden gaudir d'aquests trossets de llibertat. Bufalà l'ha perduda fa poc per fer un accès viari, ja veus quin progrès! I la de Matamoros que fins fa poc arribaba fins el mar l'han asfaltada.
La riera és fonamental per a l'orografia de la comarca. La serralada litoral, amb muntanyes de gairebé 500 metres atura les tempestes de Llevant que descarreguen en pocs minuts un munt d'aigua, veritables xàfecs. Com la cara est de la serralada es va desforestar per fer-hi vaixells, quan tot el Maresme eren drassanes, i es van replantar amb pins (enlloc de l'autòctona alzina o alzina surera) que no aguanten la terra (són d'arrels poc prof
ondes), el sauló baixa riera avall i forma platges de sorra molt agradable. Un equilibri també trencat per la construcció de ports que fan de barrera i no permeten la llògica circulació de sorra amb els diferents vents alterns (garbí empeny cap a nord i llevant cap a sud).
A mi a Badalona m'encanta quan plou i el sobreixidor del col·lector de la depuradora deixa anar quatre taques de color marron. Les mateixes quatre onades-rieres que hi ha a l'escut de Badalona. És com si les rieres diguéssin heu intentat amagar-nos però encara hi som.
Badalona, la riera arriba al mar amb el pont del petroli al fons. El típic paisatge de riera urbana és un carrer una mica més ample i amb arbres plataners a banda i banda que sembla que aguantaven amb les seves arrels els fonaments de les cases a banda i banda. En pler de casos s'ha convertit en Rambla, menys a Badalona que en diem Rambla al passeig marítim. Normalment es converteixen en aparcaments de cotxes que quan venen riades se'n porten riera avall, provocant desgràcies vàries. Especialment a la d'Arenys i la de Calella.
A Badalona hi ha una llegenda que, com tota la sabiduria popular, il·lustra molt bé la presència de les rieres a la ciutat. La petita capella del Sant Crist de Can Cabanyes, la veureu passant per l'autopista, guarda un Sant Crist que hi era a l'ermita de Sant Onofre, damunt la serralada litoral. En una llevantada i el conseguent xàfec se'l va endur i va baixar surfejant la riera fins a Can Cabanyes on es va aturar i se li va dedicar la capella. Es per això que sempre l'he considerat el patró dels surfers!
I la riera més espectacular continua sent la d'Arenys, ja que recull l'aigua de tot el Montnegre, fins i tot a Arenys de Munt hi ha avisadors que engeguen alarmes a Arenys de Mar on és habitual que s'endugui un munt de cotxes. Aquesta foto ilustra una mica el que és:
I sembla estrany que tot i la vinculació d'Espriu amb Arenys, feia servir el nom a l'inrevés per parlar d'un indret imaginari: Sinera, no apareix per enlloc de la seva obra la riera. De fet és un fenòmen i un paisatge que no apareix enlloc, sembla com si fes nosa.
Propugnava la doble necessitat de donar repetides tasques a la terra per afavorir la seva absorció per les plantes, era el seu punt de partida, científicament erroni, com és evident, i de sembrar de manera rectilínia mitjançant una màquina que ell mateix havia ideat el 1701: una barrina mecànica que sembrava llavors en files uniformes, el que permetia el cultiu entre les fileres i reduïa la necessitat de netejar de males herbes el sembrat. Fins aquell moment, la tasca de sembrar era feta a mà dispersant les llavors a la terra. Tull, considerava aquest mètode malgastador ja que moltes llavors no prenien arrel. Aquesta nova sembradora possibilitava sembrar ràpidament , posant la llavor fàcilment en files que fan més simples altres tasques agrícoles. A més la llavor s'ubicava a una certa profunditat que l'allunyava del perill que suposaven els ocells i el vent per a la sembra. 
