DEGAS: L'absenta

El museu Picasso ha acollit una expo sobre Degas on explica la font d'inspiració que va suposar aquest pintor pel geni de Màlaga. Degas, misògen, anti-impressionista, va iniciar un tema que fascinaria modernistes i impressionistes: la dona bevent absenta, sola, en un bar. El quadre que més em va impressionar ja l'havia vist al museu Orsay de Paris, aquí no està garie ben posat i no llueix com hauria de lluir. El que més recorda tothom de Degas són les ballarines però personalment em va tornar a fascinar els ulls d'absent de la dona amb la copa d'absenta al davant. És una pintura de finals del segle XIX i per tant, només la temàtica ja era prou escandalosa. Però tota la composició és excepcional. Després serà copiada infinitament però com a homenatge perquè crec que és insuperable.

 

Una de les versions de Picasso

El Cafè de la Nouvelle-Athenes era el nou centre de reunió de Manet i els realistes després d'abandonar el Cafè Guerbois. Aquest és el lloc on es desenvolupa una de les obres més conegudes de Degas, posant per a l'ocasió l'actriu i model Ellen André i el gravador Marcel Desboutin. Tots dos es situen després d'una típica taula de cafè i davant dels miralls que adornaven les parets del local. A sobre de les taules trobem una safata amb l'ampolla d'absenta, la copa de licor i un got que contenia una beguda no alcohòlica, segons el testimoni de la protagonista. La dona aparenta ser una prostituta de les moltes que hi havia en aquells moments a París, arribades del camp davant la promesa de treball i l'esperança d'una vida millor. La seva afició per l'alcohol suggereix la incorporació de la dona als vicis que fins ara eren exclusius dels homes. El gest de menyspreu i absència de la dama és una de les notes característiques de la pintura. Al costat d'ella contemplem l'home, indiferent davant la dona que l'acompanya, resultant difícil saber quina és la relació existent entre tots dos. Potser és una al·lusió a la desesperança d'aquesta nova societat industrial que s'està creant, totalment individualista i despreocupada dels problemes dels altres. El que aparentment sembla una obra realitzada de manera ràpida i gairebé sense pensar és una escena molt estructurada. Les línies verticals i diagonals organitzen la composició, preocupant-se per la profunditat en reflectir a les dues figures en el mirall i situar les taules en successius plans. Els colors també han estat profundament estudiats, amb el ja tradicional contrast entre els tons foscos del vestit de Marcel i els colors clars de la brusa i el barret de Ellen. D'aquesta manera accentua el contrast de les dues personalitats. La llum té un paper important en aquesta imatge: rellisca pels models i crea tèbies ombres, distribuïdes de manera encertada. Els reflexos de llum en el marbre i als vidres s'aconsegueixen gràcies a un lleuger toc de color blanc. Precisament la pinzellada és bastant solta, apreciant els ràpids tocs del pinzell, sense oblidar l'existència d'una destacable base de dibuix. La influència de l'estampa japonesa s'aprecia en aquesta escena per la doble perspectiva utilitzada, així, s'ofereix una visió des de dalt per les taules i frontal per a les figures. Haver tallat el genoll i la pipa de Marcel mostra la influència de la fotografia, sent aquest un tret de modernitat.








Les referències artístiques de la beguda són nombroses: "El bevedor d'absenta" (Manet, 1859), "L'absenta" (Degas, 1876), "Natura morta amb absenta" (Van Gogh, 1887), "La Madelaine" (Ramon Cases, 1892) "La musa verda" ( Maignan, 1897), "La dona bevent absenta" i "El got d'absenta" (Picasso, 1901 i 1911). Trobem també altres artistes coneguts i consumidors d'absenta: Baudelaire, Oscar Wilde, Toulouse-Lautrec, Monticelli, Hemingway, Edgar Allan Poe, Kahn, Victor Hugo, el català Santiago Rusinyol, Verlaine-que va disparar al seu amic-Rimbaud-també consumidor del elixir-, i Gauguin-amenaçat per Van Gogh amb una navalla després d'una discussió-. A més, es diu que aquest licor li va donar el coratge necessari a Hemingway per torejar i va ajudar a Van Gogh en la decisió de tallar-se la orella.