culleres:
diumenge, 27 de febrer del 2011
BCN estima l'street art
Keith Haring pintant a Barna el 1989. La pintada va ser esborrada per l'ajuntament
La de Bansky de l'esquerra (l'elefant) tampoc va subsistir. I tampoc ha tingut sort l'impressionant tauró que Blu (va col·laborar amb Bansky pintat el mur d'Israel) va pintar al Carmel i que ha estat immortalitzat a la peli del Bardem "Beautiful", unes darreres obres l'han mutilat i deixat sense sentit. El tauró de bitllets es menjava un home amb un carret de la compra que ha desaparegut l'any passat amb unes obres que es van fer. Una pena.
El festival “The Influencers” celebrat a Barcelona la setmana passada va ser un encontre públic sobre l’exploració en suports no convencionals. Un repte de les propostes independents, sovint excèntriques, en front de la cultura “oficial”: l’aprofitament dels mitjans de les cultures de masses per provocar sorpreses i reactivar l’atenció, una trobada on es barrejaven i plantejaven subversions a tots els possibles àmbits de comunicació contemporànies.
Un dels convidats estrella del programa era l’artista de carrer Blu. Blu és una de les figures del “street art” que més ha contribuït a donar una forma a aquesta nova tendència creativa amb la utilització de l’efecte sorpresa, la reivindicació de l’espai públic i la voluntat de comunicar missatges. La seva empremta queda marcada a les parets de Berlín , Sao Paulo, Buenos Aires, Managua o Toronto, així com l’enorme mural a la Tate Modern de Londres o en l’atac simbòlic fet conjuntament amb Banksy contra el mur israelià que intenta aïllar als territoris palestins de Cisjordània . També és conegut, o potser encara més, pel seu el grafit animat Muto penjat a la xarxa.
Blu no va venir a Barcelona només a parlar davant d’una multitud al CCCB disfressat darrera una carota de Groucho Marx seguint un estudiat posat que l’han fet possible destacar i ser un del més reconeguts grafiters. La seva estància a la nostra ciutat l’ha aprofitat per pintar - amb despeses pagades i tots els permisos en regla- un gran mural gegant al Carmel al districte d’Horta - Guinardó.
L’artista es queixa que arran de l’aprovació de l’ordenança cívica s’ha limitat molt al grafit, també afirma que Barcelona ha perdut color. Té força raó, l‘intent de regular la disbauxa grafitera (la majoria de pèssima qualitat) que s’havia produït a la ciutat ha portat a l’efecte contrari, hem perdut una mica de vida, d’espontaneïtat. Potser amb l’estrena d’aquest nou mural “legal” obrirem una nova via de cooperació entre la ciutat i els grafiters. Proposo que les botigues pactin amb els artistes de carrer i cedeixin les seves persianes metàl·liques per tal que facin petites obres d’art ( i de pas ens estalviaríem els nefastos “tags”).
Però tornem a Blu i al seu mural del Carmel. Un impressionant tauró de més de 25 metres de llargada, amb la boca oberta plena de dents punxegudes. Veus l’animal des de lluny, et sorprèn el seu color verd. A mida que t’hi vas acostant entens perquè és verd. Té el cos ple d’escames ( és una llicència artística, car els taurons no en tenen), escames de color verd. T’acostes una mica més i ho acabes d’entendre tot. Les escames son bitllets de 100 euros. El Blu compromès ataca de nou. Magnífic.
Un dels convidats estrella del programa era l’artista de carrer Blu. Blu és una de les figures del “street art” que més ha contribuït a donar una forma a aquesta nova tendència creativa amb la utilització de l’efecte sorpresa, la reivindicació de l’espai públic i la voluntat de comunicar missatges. La seva empremta queda marcada a les parets de Berlín , Sao Paulo, Buenos Aires, Managua o Toronto, així com l’enorme mural a la Tate Modern de Londres o en l’atac simbòlic fet conjuntament amb Banksy contra el mur israelià que intenta aïllar als territoris palestins de Cisjordània . També és conegut, o potser encara més, pel seu el grafit animat Muto penjat a la xarxa.
Blu no va venir a Barcelona només a parlar davant d’una multitud al CCCB disfressat darrera una carota de Groucho Marx seguint un estudiat posat que l’han fet possible destacar i ser un del més reconeguts grafiters. La seva estància a la nostra ciutat l’ha aprofitat per pintar - amb despeses pagades i tots els permisos en regla- un gran mural gegant al Carmel al districte d’Horta - Guinardó.
L’artista es queixa que arran de l’aprovació de l’ordenança cívica s’ha limitat molt al grafit, també afirma que Barcelona ha perdut color. Té força raó, l‘intent de regular la disbauxa grafitera (la majoria de pèssima qualitat) que s’havia produït a la ciutat ha portat a l’efecte contrari, hem perdut una mica de vida, d’espontaneïtat. Potser amb l’estrena d’aquest nou mural “legal” obrirem una nova via de cooperació entre la ciutat i els grafiters. Proposo que les botigues pactin amb els artistes de carrer i cedeixin les seves persianes metàl·liques per tal que facin petites obres d’art ( i de pas ens estalviaríem els nefastos “tags”).
Però tornem a Blu i al seu mural del Carmel. Un impressionant tauró de més de 25 metres de llargada, amb la boca oberta plena de dents punxegudes. Veus l’animal des de lluny, et sorprèn el seu color verd. A mida que t’hi vas acostant entens perquè és verd. Té el cos ple d’escames ( és una llicència artística, car els taurons no en tenen), escames de color verd. T’acostes una mica més i ho acabes d’entendre tot. Les escames son bitllets de 100 euros. El Blu compromès ataca de nou. Magnífic.
El barri del Carmel i Barcelona han guanyat amb el mural (segur que la xurreria també en surt beneficiada). L’obra dignifica l’espai. Molt probablement serà lloc de peregrinació obligada dels seguidors dels grafits. Els turistes que s’acosten al Parc Güell potser el buscaran per donar-hi un cop d’ull. De ben segur, a hores d’ara ja se’n comença parlar pels ambients alternatius i altres que no ho son tant. La xarxa ja murmura: la cultura amb majúscula torna a Barcelona.
L'escultura de Jaume Plensa que només va estar durant l'exposició, però quedava genial
dissabte, 12 de febrer del 2011
Jorge Rodríguez Gerada
Jorge Rodríguez Gerada va fer 34 fotografies dels habitants de Badalona, un de cada barri de la ciutat, i els van fusionar per crear un rostre compost. La imatge resultant representa la cara de la ciutat. Aquesta paret és de 400 metres quadrats, i va trigar 5 dies per completarJorge crea un enorme mural de retrats de persones en llocs públics perquè tothom gaudeixi. és un artista molt profunda amb una visió complexa de la vida.
"La meva idea és mostrar que tots hem de ser vists amb dignitat. Crec que la nostraidentitat ha de venir de dins, no de les marques que portem. Hem pregunto qui tria els nostres icones culturals i models de conducta, els nostres valors i l'estètica. Estem vivint en un temps on la manipulació corporativa s'ha tornat molt refinada i eficaç.«Manipulació del terrorisme" té a la seva base la premissa que la perTasona siguiconsiderada indispensable per tal de canviar el pensament de tot el grup. Donant importància a cada vida, vull donar importància a l'empatia. "
(Jorge Rodríguez Gerada)L'extraordinari rostre va ser dibuixat a mà amb carbonet. "Aquesta obra parla de la identitat social comú, que està en continu canvi", va explicar Rodríguez-Gerada, que assegura que per això ha utilitzat la forma de puzle de la façana, per simbolitzar que "la cara no està acabada perquè sempre està mutant "i transmetre una" imatge més impactant ".
El resultat final és un rostre "androgin" com a conseqüència de la fusió de rostres masculins i femenins que mostra que "la cara de Badalona és guapa".
Jorge Rodríguez Gerada és un cubà-novaiorquès, resident a Barcelona, que realitza aquest tipus d'enormes retrats amb carbonet. La seva idea és la següent, fotografia a persones del barri i selecciona una o dues. És una forma de magnificar la quotidianitat, i que el dibuix sigui efímer reforça aquesta idea.
Aquest creador és també un dels fundadors del moviment Culture Jamming (Interferència cultural) que té la següent definició: "Conjunt de pràctiques, que té els seus antecedents en el situacionisme i l'art conceptual, però que a més tendeix a prestar elements de corrents estètiques com el surrealisme i el Dadaisme, consisteix en la paròdia dels missatges culturals dominants alterant al seu torn radicalment el seu contingut, en una mena de deconstrucció de la cultura corporativa ".
En altres paraules, realitzen intervencions en la publicitat per descobrir els aspectes ocults de la mateixa. Per tornar la publicitat contra si mateixa, en una forma de guerrilla de la comunicació o de terrorisme artístic que tracta d'interrompre la senyal entre les grans corporacions i el receptor.
L'obra expectació la va fer al Fòrum de Barcelona per recolzar l'elecció d'Obama i també efímera conra el canvi climàtic va fr la cara d'una nena al Delta de l'Ebre
Al carrer Sant Pere de Badalona també va pintar La Teresa abans que enderroquéssin una casa típica del barri de baix a mar
dimecres, 9 de febrer del 2011
Eveli Torent
Pintor i il·lustrador Eveli Torent i Marsans (Badalona, 1876 - Barcelona, 1940). Fill de l'advocat Esteve Torent, va cursar estudis de dret, però mai no va exercir, va estudiar a l'escola de Llotja de Barcelona, on fou deixeble del mestre Ramon Martí Alsina (1826-1895), i el 1896 va fer la primera exposició individual amb quadres de temes mallorquins en la prestigiosa Sala Parés de Barcelona. Artista modernista, assidu al cenacle cultural d'Els Quatre Gats; pintor parisenc, viatger infatigable, retratista de monarques i gent d'alta nissaga, gran mestre maçó de grau 33 (el més elevat), professor de dibuix i pintura a Badalona i a Granollers.
Tot i ser un pintor novell, la seva ambició artística el va impulsar a participar de la vida cultural i artística més innovadora de Barcelona al final de segle XIX. Era un dels pintors postmodernistes preocupat per la recerca d'una nova expressivitat. Va cultivar amistat amb Picasso, i després de Barcelona va passar una temporada a Madrid abans de fer el salt cap a París.Va visitar la Bretanya en diverses ocasions, realitzant nombroses obres, i en la dècada dels anys deu va viatjar per sud-amèrica. Com a retratista va immortalitzar el president dels EEUU, Woodrow Wilson, i el monarca britànic Jordi V, entre d'altres personatges rellevants.
Va establir-se a Nova York on es coneix la seva pertinença a la maçoneria. Després de molts de viatges, l'any 1920, va tornar a Barcelona i va aconseguir el grau 33, per part de la Gran Logia Espanyola l'any 1922.
L'any 1926, va entrar a treballar com a professor de dibuix a l'Escola Elemental del Treball de Badalona, i quatre anys més tard va incorporar-se com a professor de dibuix i pintura al Col·legi Municipal de Segona Ensenyança de Granollers.Un aspecte curiós és la seva vinculació amb l'illa d'Eivissa on passava els estius a la torre d'en Rovira, un torre circular de defensa, enfront de l'illot de sa Conillera. L'inici de la Guerra Civil va sorprendre'l a Eivissa, que va quedar en mans dels militars revoltats. Aprofitant l'expedició de les Milícies catalanes va escapar-se per retornar a Barcelona. El triomf dels franquistes el van fer passar per La Model. Va sortir-ne, però ben aviat va morir l'any 1940.
L'any 2005, l'Ajuntament de Badalona va incorporar el seu nom en el nomenclàtor de carrers i places.
Va participar, juntament amb Ramon Casas, Santiago Rusiñol, Miquel Utrillo, Isidre Nonell, Ramon Pichot, en l'exposició inaugural d'Els Quatre Gats (12 de juny de 1897). Una cerveseria d'estil neogòtic dissenyada per Puig i Cadafalch, i convertida pel seu propietari, Pere Romeu, en un cenacle cultural de primera magnitud. Un indret freqüentat per un jove artista, Pablo Ruiz Picasso, que va immortalitzar en un dels seus nombrosos retrats Eveli Torent, un dels parroquians habituals d'Els Quatre Gats. Dins l'ambient modernista del moment i vinculat a l'Art Nouveau internacional, Josep Maria Roviralta i un grup d'artistes (Adrià Gual, Miquel Utrillo, Santiago Rusiñol, Alexandre de Riquer) van fundar la revista Luz, en què van col·laborar Eveli Torent (portada de la quarta setmana d'octubre del 1898), Nonell, Opisso entre d'altres. Una altra revista sorgida del mateix entorn d'avantguarda és Els Quatre Gats, que va sortir al carrer per reflectir l'ambient artístic i literari de l'establiment. Pere Romeu, Miquel Utrillo i Ramon Casas es trobaven al capdavant de la publicació vigent entre febrer i maig de 1899. Torent va publicar-hi una il·lustració en la portada de l'exemplar del 18 de maig.
El mateix mes de maig, Torent va exposar de forma individual en la sala gran d'Els Quatre Gats. Entre els quadres hi destacava un dibuix de Montealegre, un crucifix il·luminat per una atxa de llum i un interior de la catedral de Barcelona. Els crítics d'art van situar la seva obra dins els nous corrents que sacsejaven el panorama artístic. Així, en la revista Els Quatre Gats es deia: «Pinta perquè ho sent i que sols se preocupa de transmetre a la tela la justa impressió dels seus sentiments, séns fixarse en escoles de cap mena ni en maneres de fer: lo que sent i prou.» D'altra banda, la premsa local badalonina per mitjà d'El Badalonés no el deixava tan ben parat: «Domina la nota oscura y triste manifestando en el artista una imaginación falta de vida o viciada», uns tons de color «que en todas ocasiones falsifican los colores naturales» i tot i reconèixer el mèrit d'algunes composicions, el dibuix tenia «rarezas propias de escuela». Al tombant de segle, Torent va ser l'autor de la capçalera de la revista badalonina Gent Nova (en concret del model publicat entre 1900 i 1903), i d'alguns dibuixos a llapis en les pàgines interiors. L'activitat d'il·lustrador el va portar al cartellisme publicitari, àmbit en què va fer alguns treballs: la sastreria de J. Peralta de Barcelona (1900). Dins les targetes postals va participar de la sèrie Pro Pàtria editada pel Cercle Artístic
«[...] seguint les séves aficións s'en vingué á Fransa, recorrentla per tots indrets, sense altres recursos que'ls séus pinzells, que no sempre l'hi ha proporcionat lo més precís pera viurer en els set ó vuyt anys qu'está entre nosaltres.» Amb aquestes paraules reproduïdes al setmanari badaloní Gent Nova, l'escriptor i crític d'art francès Louis Vauxcelles va citar en una publicació del país veí el «jove colorista» Eveli Torent i el va recomanar els amateurs parisencs un cop vista l'exposició que va fer en la casa Otto de París el febrer de 1907. Els quadres que més valorava eren L'Iglesia verda, L'adoració del Sant Christ, com a manifestacions de misticisme; La filla d'Andalusia, La dona del clavell, La gitanilla, altres obres costumistes del camp, i diverses marines. Uns anys abans, en arrencar el segle XX, aquest jove menor de trenta anys, «de petita estatura,
El seu quadre "el picador era a la venda el 2016 per 2.500 €:
Roberto Segura
El historietista català, un dels clàssics de la 'Escola Bruguera', estava vinculat a Eivissa des de petit
EIVISSA | FERNANDO DE LAMA El dibuixant català Roberto Segura (Badalona, 1927), un dels clàssics de l'anomenada `Escola Bruguera ', va morir el passat 4 de desembre a la localitat barcelonina de Premià de Mar, on residia des de feia anys . Segura, com signava les seves historietes, estava molt vinculat a Eivissa des que als 14 anys va arribar per primera vegada a l'illa per visitar al seu oncle, que portava la cafeteria del Club Nàutic de Vila.
La família es va quedar enamorada de l'illa i ja no va deixar de tornar, primer els estius a l'hostal Casa Mariné de la Marina i després al pis que van comprar en es Pratet, en el qual el dibuixant passava llargues temporades des que es va jubilar el 1992.
Segura era un home afable i simpàtic que vencia la seva timidesa amb un riure franca i oberta. En els seus anys a l'illa va fer molts amics i ell sempre recordava la seva relació amb els Costa, propietaris de la barca de Talamanca, en la qual des adolescent s'acostava fins a la platja.
Amb la seva desaparició ja només queda Ibáñez-autor de `Mortadelo i Filemón'-d'aquella escuderia de dibuixants que va fer riure a diverses generacions d'espanyols des dels anys 40. Ell havia estudiat Arts i Oficis a Barcelona i volia ser artista, però la fam de la postguerra el va portar a la pluriocupació.
El 1957 treballava en una fàbrica de sostenidors quan li va arribar l'oportunitat d'ingressar a Bruguera, llavors la major factoria de còmics d'Espanya. Allí va treballar al costat de noms avui mítics, com el mateix Ibáñez, Vázquez, Peñarroya, Jordi, Escobar, Raf o Jan
Seus són personatges com `Rigoberto Picaporte, solter de molt port ',` Els senyors d'Alcorcón i el holgazán de Pepón', `L'alegre colla 'o' El capità Serafín i el grumet Diabolín '.
Els va publicar en revistes com Pulgarcito, DDT, Can Can, Mortadelo o Lily, on era autor del personatge principal. Després del tancament de Bruguera va treballar per Grijalbo i després per Ediciones B, on il.lustrar nombroses portades de la revista TBO.
Segura mai es va casar ni va tenir fills i la seva família eren els companys de l'editorial. En els últims anys a Eivissa es dedicava a la seva gran passió, la pintura, i publicava acudits a la revista de la Llar de la Pau. Donava llargs passejos per la ciutat i mai perdia el seu somriure amable.
EIVISSA | FERNANDO DE LAMA El dibuixant català Roberto Segura (Badalona, 1927), un dels clàssics de l'anomenada `Escola Bruguera ', va morir el passat 4 de desembre a la localitat barcelonina de Premià de Mar, on residia des de feia anys . Segura, com signava les seves historietes, estava molt vinculat a Eivissa des que als 14 anys va arribar per primera vegada a l'illa per visitar al seu oncle, que portava la cafeteria del Club Nàutic de Vila.
La família es va quedar enamorada de l'illa i ja no va deixar de tornar, primer els estius a l'hostal Casa Mariné de la Marina i després al pis que van comprar en es Pratet, en el qual el dibuixant passava llargues temporades des que es va jubilar el 1992.
Segura era un home afable i simpàtic que vencia la seva timidesa amb un riure franca i oberta. En els seus anys a l'illa va fer molts amics i ell sempre recordava la seva relació amb els Costa, propietaris de la barca de Talamanca, en la qual des adolescent s'acostava fins a la platja.
Amb la seva desaparició ja només queda Ibáñez-autor de `Mortadelo i Filemón'-d'aquella escuderia de dibuixants que va fer riure a diverses generacions d'espanyols des dels anys 40. Ell havia estudiat Arts i Oficis a Barcelona i volia ser artista, però la fam de la postguerra el va portar a la pluriocupació.
El 1957 treballava en una fàbrica de sostenidors quan li va arribar l'oportunitat d'ingressar a Bruguera, llavors la major factoria de còmics d'Espanya. Allí va treballar al costat de noms avui mítics, com el mateix Ibáñez, Vázquez, Peñarroya, Jordi, Escobar, Raf o Jan
Seus són personatges com `Rigoberto Picaporte, solter de molt port ',` Els senyors d'Alcorcón i el holgazán de Pepón', `L'alegre colla 'o' El capità Serafín i el grumet Diabolín '.
Els va publicar en revistes com Pulgarcito, DDT, Can Can, Mortadelo o Lily, on era autor del personatge principal. Després del tancament de Bruguera va treballar per Grijalbo i després per Ediciones B, on il.lustrar nombroses portades de la revista TBO.
Segura mai es va casar ni va tenir fills i la seva família eren els companys de l'editorial. En els últims anys a Eivissa es dedicava a la seva gran passió, la pintura, i publicava acudits a la revista de la Llar de la Pau. Donava llargs passejos per la ciutat i mai perdia el seu somriure amable.
dimarts, 1 de febrer del 2011
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
